La segona quinzena d’abril va sorgir la noticia als diaris i diferents mitjans de comunicació que una dona berlinesa anomenada Annegret Raunicgk de 65 anys, es trobava embarassada de quatrigèmins, en la seva 21 setmana de gestació i tot i l’elevat risc que això comporta per ella mateixa i pels infants seguia endavant amb el procés confiant en la seva bona forma i estat físic. Aquesta mare i àvia berlinesa de 13 fills i 7 nens ja va batre rècords quan als 56 anys fou mare d’una nena que té actualment 9 anys. Sembla que aquest embaràs hauria estat espontani i que en el cas que actualment és noticia, la dona s’hauria sotmès a tractaments de reproducció assistida en algun estat fora d’Alemanya i hauria recorregut a la donació dels gamets, tant d’òvuls com d’espermatozous.
La notícia que és extraordinària i impactant a la vegada no deixa indiferent ni a la societat ni als professionals que ens dediquem al món de la reproducció, ja que malgrat cada cop són més les pacients d’edat avançada que acudeixen als centres amb desig de concebre, l’edat d’Annegret Raunigk, supera qualsevol límit raonable. L’argument amb el que es defensa és també força inconsistent “…la meva filla petita volia un germanet o una germaneta i jo li he volgut donar”. Però en lloc d’un, cosa que ja hagués estat com a mínim poc assenyada, n’hi arriben quatre.
La Ley de Reproducción Humana Asistida de España contempla una edat mínima per l’aplicació de les tècniques de reproducció assistida, i diu en l’article 2 del capítol 6
Toda mujer mayor de 18 años y con plena capacidad de obrar podrá ser receptora o usuaria de las técnicas…
I tot i que no especifica una edat màxima, sí que preveu en el seu capítol 1 apartat 1
Las técnicas de reproducción asistida se realizarán solamente cuando haya posibilidades razonables de éxito, no supongan riesgo grave para la salud, física o psíquica, de la mujer o la posible descendencia…
Des d’un punt de vista mèdic els embarassos a edats avançades comporten moltes complicacions associades, tant per la mare que ha sobrepassat l’etapa ideal per procrear (dels 20 als 35 anys) amb l’aparició d’hipertensió, diabetis gestacional, risc més alt d’avortaments, com pel propi fetus amb més possibilitats de malformacions congènites i alteracions cromosòmiques.
Des d’un punt de vista psicosocial, cal valorar les repercussions que pot tenir la maternitat en una edat avançada, tant per la pròpia mare com pels futurs fills/es.
A aquesta edat cronològica, una persona es troba en el període evolutiu de la vellesa o de la tercera edat, el qual es constitueix com una etapa de la vida en la que la persona recull els fruits de les experiències viscudes al llarg del seu desenvolupament vital, però també és una etapa caracteritzada per l’aparició de canvis a varis nivells i als que les persones s’hauran d’anar a adaptant: Parlem de canvis físics, sensorials, anatòmics i funcionals (aparició d’arrugues, canície, calvície, pèrdua de sensibilitat, pèrdua de mobilitat, major lentitud, menys energia vital…) canvis psicològics (l’assumpció d’una mentalitat més conservadora, menys flexible i amb més rigidesa cognitiva) i també per l’aparició de canvis socials (jubilació, viduïtat i dols constants, canvis en l’entorn).
D’altra banda, el període evolutiu de la Infància es constitueix com la primera etapa de la vida en la que els nens/es són sers especialment vulnerables i estan necessitats d’una atenció especial. Cal vetllar per totes les seves necessitats bàsiques i de seguretat i afectivitat, per promoure la seva autonomia i adequat creixement.
Tenint en compte els diferents períodes evolutius i les necessitats específiques de cada etapa, ser mare als 65 anys comportarà una gran diferència generacional amb els propis fills/es.
En aquest context, també hi haurà un gran distanciament generacional entre els propis pares i els pares dels seus companys i amics, fet que també pot condicionar la seva participació i desenvolupament social. Aquest allunyament es mantindrà a tots els nivells al llarg del procés evolutiu de l’infant, fins el període clau de l’adolescència, moment en el què haurà d’assumir la pèrdua o la invalidesa de la mare.
Encara que la medicina ho permeti i que la legislació ho toleri, potser hi hauria de prevaldre el sentit comú.
Sònia Gili, Equip FIV-Lleida
Marta Florensa, Equip Àlex Palau
